ELS DILLUNS NECESSITEN MÚSICA

Hola! Què tal el cap de setmana? Aquí hem tingut un cap de setmana de tardor, de molta pluja, de botes d'aigua, de te calent i de pel·lícula sofà i manta (per fi!). M'encanten aquests dies. I com l'ambient era així una mica melancòlic, la pel·lícula que vaig triar també era de l'estil. 

 

Si us van agradar "Blue Valentine" o "Like Crazy", segurament aquesta també us agradarà (i si us van agradar si usplau recomaneu-me altres pelis de l'estil ;-P).

Es tracta d'una història d'amor però no és un conte de fades a l'estil peli comercial. Hi ha moments en que la protagonista em queia malament i algunes escenes em sobraven. Igualment, a mida que avança va millorant. No sé que dir-vos per no carregar-me l'argument. Resumiré amb les dues coses que més m'han agradat. La principal, que no s'acaba quan s'acaben altres pel·lícules de l'estil. És a dir, moltes pelis independents  es caracteritzen per no tenir final, allò que dius "I ara què?", potser per diferenciar-se de les pelis comercials on s'acaba amb un petó de la parella normalment després d'una persecució (aeroport, boda...). Durant aquesta peli anava pensant "Ara s'acabarà, no? Ah no, ara s'acabarà", doncs no! (si, això també vol dir que és llarga).  En fi, que veus una mica més enllà del típic final.

I lo altre que m'ha agradat, dues escenes marcades per la música i que ho diuen tot sense paraules, concretament en les que sona "Video killed the radio star" i "Take this waltz".

I ja no dic més, perquè avui el que tocava era posar música, i per no trencar l'ambient us deixo una d'aquestes melancòliques.

Bon dilluns!!

Mònica