Perdoneu la meva ignorància però fins fa unes setmanes no coneixia Sixto Rodríguez, la seva música o aquest documental, dit això, aquí va la meva experiència.
Fa unes setmanes la cançó "Crucify your mind" va aparéixer per la ràdio i des de llavors l'he escoltat sense parar. La cançó tenia aquell aire dels 70 i em vaig imaginar que era un d'aquells hits de l'època que jo no coneixia. El cantant, Sixto Rodríguez, no em sonava massa però ja us dic que tampoc tinc massa cultura musical de l'època així que ho vaig deixar passar. Tot i això, cada cop que buscava un vídeo de la cançó o més informació sempre acabava trobant referències al mateix, el documental "Searching for Sugar Man" així que un dia em vaig animar a mirar-lo i quin descobriment!!
El documental explica la història de Rodríguez, un músic dels USA dels anys 70 que va fer dos discs. Tot i que els experts de la indústria només tenien paraules bones per ell (comparant-lo amb Bob Dylan o els Rolling Stones) la seva música no va triomfar i allí es va quedar tot i va passar a l'oblit. Excepte en un país, Sud Àfrica, on en els moments més durs de l'Apertheid els discs de Rodríguez no paraven de sonar i fins i tot van inspirar als moviments socials de l'època. Per l'aïllament del moment, ningú sabia qui era el cantant ni què era de la seva vida i la creença popular era que s'havia suïcidat. Fins que fa quinze anys, dos fans es van dedicar a investigar una mica i el van trobar, viu i totalment ignorant del seu èxit. Una vida dedicada al treball a la construcció, a la lluita política i a la família, creient que era una fracàs com a músic i desconeixent que podia haver viscut com una superestrella. I de mentres, algú s'anava embutxacant els diners dels seus discs (l'entrevista amb l'amo de la discogràfica no té preu).
El documental en si, tot i que ha estat molt reconegut (amb l'Oscar i tot), pel meu gust no és que sigui espectacular però si que és molt emotiu, sobretot per la música que l'acompanya i les primeres imatges del Rodríguez quan el retroben. Per sort, al contrari d'altres artistes, com ara Van Gogh, el reconeixement arriba tard però en vida i em va emocionar una mica quan vaig veure que havia estat tocant per Barcelona fa uns dies.
En fi, sigui veritat o no el que ens expliquen, perquè ja sabeu que jo sóc una mica desconfiada, podríem dir que és una història amb final feliç i sobretot amb molt bona música.
I ara la cançó que us deia:
Fins aviat!
Mònica
dimarts, 30 de juliol del 2013
Etiquetes:
